05.- Els oficis de la mar
ELS OFICIS DE LA MAR
5. Els oficis de la mar.
El comerç a Benicarló va tenir una gran importància durant el segle XIX, tot i que el poble no disposava d'una infraestructura portuària òptima. Aquest trànsit marítim va convertir Benicarló i Vinaròs en ciutats cosmopolites, experimentant un important creixement demogràfic i creant una sòlida xarxa de relacions comercials amb consolats i cases comercials de 8 països europeus i l'Uruguai. S'exportava, majoritàriament, vi i aiguardents i l'atac de l'oïdi i la fil·loxera a les vinyes franceses i italianes va augmentar aquest comerç, comportant la creació de la Companyia del Port per començar la construcció d'un port amb els equipaments necessaris. Aquest comerç era possible gràcies als mariners mercants, que eren el que s'anomena gent de mar, homes colrats per les inclemències meteorològiques i especialment forts, tant físicament com mentalment. Passaven mesos enrolats en les embarcacions carregades de tonells i portaven a tot el Maestrat productes d'altres parts del món. Eren aventurers, amb pocs lligams familiars i es jugaven la vida en cada travessia, atés que eren freqüents els naufragis i les morts en alta mar.
A principis del segle XX, els mariners van començar a alternar el trànsit marítim amb la pesca. A mesura que el comerç marítim va disminuir, l'activitat pesquera va augmentar. El gremi dels pescadors, potser per la duresa de l'ofici i pels perills que podien compartir en la mar, sempre ha estat un col·lectiu molt unit, cooperatiu i conscienciat de la importància de l'ajuda mútua. Per aquest motiu, l'any 1949 es va fundar la Confraria de Pescadors Sant Telm de Benicarló al local social del pòsit de pescadors, en el qual, a la plata superior, es va ubicar l'Escola d'Orientació Marítima Sant Telm, dedicada a l'educació dels fills dels mariners. Actualment, el sector pesquer es troba en una greu situació de crisi estructural provocada per la falta de personal, les elevades despeses de carburant, la sobreexplotació dels caladors i el baix preu de venda. Aquesta situació ha motivat al sector a cercar alternatives i desenvolupar actuacions que diversifiquen la seua activitat d'una manera sostenible, motiu pel qual s'està treballant amb l'anomenat «pescaturisme», un conjunt d'activitats que mostren als visitants el dia a dia dels mariners.
Molts altres treballadors vivien de la mar, ho feien amb treballs indirectes com els de reparació i construcció de naus o els treballs d'apedaçar les xarxes, vendre el peix o varar i botar les barques.
L'ofici d'apedaçar les xarxes ha estat un ofici majoritàriament femení que s'ha transmés de generació en generació. Era habitual que tot el nucli familiar es dediqués a la mar: els homes a pescar i les dones a apedaçar les xarxes i a vendre el peix, entre altres tasques. Els orígens d'aquest ofici es remunten als inicis la de pesca, i sempre s'ha tractat d'un treball manual costós i que requereix molta dedicació. Les remendadores han format part de la imatge visual dels ports pesquers de la Mediterrània, amb totes les xarxes esteses per terra en l'esplanada dels ports. Aquest ha sigut un treball difícil de mecanitzar, ja que cada forat era d'una manera i requeria un frunzit o un altre. Tot i això, els canvis de materials de les xarxes, passant del cotó o el cànem a les fibres sintètiques, ha fet que actualment es foraden molt menys, i junt amb la reducció en el nombre de barques que surten a pescar, ha propiciat que desaparega aquesta imatge típica dels ports de la Mediterrània, sent empreses les encarregades d'aquesta tasca, tot i que encara queden alguns mariners que es reparen les seues xarxes al port.
Calafatejar vol dir tancar les juntes de les fustes de les naus amb estopa i brea perquè no entre l'aigua, d'aquest verb ve el nom pel qual es coneixia els «calafats», els artesans que es dedicaven a aquesta tasca. Molts provenien de la indústria tonellera, que ja havia entrat en decadència i, amb la construcció del port, es va necessitar molta mà d'obra per augmentar la flota pesquera. Era un treball molt incòmode, ja que moltes vegades havien de treballar gitats i clavar la brea de baix cap a dalt amb el martell i els ferros. Aquesta faena necessitava molta mestria i precisió, car si no es feia correctament, es podien produir vies per on entrava l'aigua i la barca s'havia de portar a reparar. Amb el temps, la substitució de les barques de fusta per embarcacions de fibra de vidre, ha fet que aquest ofici haja desaparegut.
Els mestres d'aixa (o fusters de ribera) eren els artesans que projectaven, construïen i reparaven les embarcacions de fusta. Tenien un gran prestigi i reputació per l'art i la tècnica que requeria el seu treball. Moltes vegades els mestres d'aixa eren antics fabricants de bocois o tonells, ja que la manera de doblegar les fustes era semblant. Amb els anys, van perfeccionar tant la seua tècnica que moltes vegades no era necessari el treball dels calafats. Els mestres d'aixa també eren els encarregats de construir els carruatges i les carretes, d'ací la gran importància d'aquests artesans a principis del segle XX. Actualment, l'ofici es troba pràcticament desaparegut a causa de l'aparició de nous materials i les noves tècniques per construir embarcacions.
5. Los oficios del mar.
El comercio de Benicarló tuvo una gran importancia durante el siglo XIX, a pesar de que el pueblo no disponía de una infraestructura portuaria óptima. Este tráfico marítimo convirtió a Benicarló y a Vinarós en ciudades cosmopolitas, experimentando un importante crecimiento demográfico y creando una red de relaciones comerciales con consulados y casas comerciales de 8 países europeos y Uruguay. Se exportaba, mayoritariamente, vino y aguardiente y el ataque del oídio y la filoxera en las viñas francesas e italianas aumentó este comercio, conllevando la creación de la Compañía del Puerto para empezar la construcción de un puerto con los equipamientos necesarios. Este comercio era posible gracias a los marinos mercantes, que eran lo que se llama gente de mar, hombres bronceados por las inclemencias meteorológicas y especialmente fuertes, tanto física como mentalmente. Pasaban meses enrolados en las embarcaciones cargadas de toneles y traían al Maestrazgo productos de otras partes del mundo. Eran aventureros, con pocos lazos familiares y se jugaban la vida en cada travesía, dado que eran frecuentes los naufragios y las muertes en alta mar.
A principios del siglo XX, los marineros empezaron a alternar el tráfico marítimo con la pesca. A medida que el comercio marítimo disminuyó, la actividad pesquera aumentó. El gremio de los pescadores, quizás por la dureza del oficio y por los peligros que se podían compartir en el mar, siempre han sido un colectivo muy unido, cooperativo y concienciado de la importancia de la ayuda mutua. Por este motivo, el año 1949 se fundó la Cofradía de Pescadores San Telmo de Benicarló en el local social del pósito de pescadores, en el cual, en la planta superior, se ubicó la Escuela de Orientación Marítima San Telmo, dedicada a la educación de los hijos de los marineros. Actualmente, el sector pesquero se encuentra en una grave situación de crisis estructural provocada por la falta de personal, los elevados gastos de carburante, la sobre-explotación de los caladores y el bajo precio de venta. Esta situación ha motivado al sector a buscar alternativas y desarrollar actuaciones que diversifiquen la actividad de manera sostenible, motivo por el que se está trabajando con el llamado "pescaturismo", un conjunto de actividades que muestran a los visitantes el día a día de los marineros.
Muchos otros trabajadores vivían del mar, lo hacían con trabajos indirectos como la reparación y construcción de naves o trabajos de remendar las redes, vender el pescado o varar y botar las barcas.
El oficio de remendar las redes ha sido un oficio mayoritariamente femenino que se ha transmitido de generación en generación. Era habitual que todo un núcleo familiar se dedicara al mar: los hombres a pescar y las mujeres a remendar las redes y a vender el pescado, entre otras tareas. Los orígenes de este oficio se remontan a los inicios de la pesca, y siempre se ha tratado de un trabajo costos y que requiere mucha dedicación. Las remendadoras han formado parte de la imagen visual de los puertos pesqueros del Mediterráneo, con todas las redes extendidas por el suelo en la explanada de los puertos. Este ha sido un trabajo difícil de mecanizar, ya que cada agujero era de una manera y requería un fruncido u otro. Aun así, los cambios de materiales de las redes, pasando del algodón y el cáñamo a las fibras sintéticas, ha hecho que actualmente se agujereen mucho menos, y junto con la reducción en el número de barcas que salen a pescar, ha propiciado que desaparezca esta imagen típica de los puertos del Mediterráneo, siendo las empresas las encargadas de esta tarea, aunque aún quedan algunos marineros que se reparan sus redes en el puerto.
Calafatear quiere decir cerrar las juntas de las maderas de las naves con estopa y brea para que no entre el agua, de este verbo viene el nombre por el que se conocía a los "calafates", los artesanos que se dedicaban a esta tarea. Muchos provienen de la industria tonelera, que ya había entrado en decadencia y, con la construcción del puerto, se necesitó mucha mano de obra para aumentar la flota pesquera. Era un trabajo muy incómodo, ya que muchas veces tenían que trabajar acostados y clavar la brea de abajo a arriba con el martillo y los hierros. Esta tarea necesitaba mucha maestría y precisión, ja que si no se hacía correctamente, se podían producir vías por donde entraba el agua y la barca se había de llevar a reparar. Con el tiempo, la sustitución de las barcas de madera por embarcaciones de fibra de vidrio, ha hecho que este oficio desaparezca.
Los maestros de azada (o carpinteros de ribera) eran artesanos que proyectaban, construían y reparaban las embarcaciones de madera. Tenían un gran prestigio y reputación por el arte y la técnica que requería su trabajo. Muchas veces los maestros de azada eran antiguos fabricantes de barriles o toneles, ya que la forma de doblar las maderas es similar. Con los años, se perfeccionó tanto su técnica que muchas veces no era necesario el trabajo de los calafates. Los maestros de azada también eran los encargados de construir los carruajes y las carretas, de aquí la importancia de estos artesanos a principios del siglo XX. Actualmente, el oficio se encuentra prácticamente desaparecido a causa de la aparición de nuevos materiales y nuevas técnicas de construir embarcaciones.